Coses que passen (de vegades)

De vegades necessito un punt de contacte, una estrella (pequeñita pero firme). De vegades un incendi en algun punt minúscul de la pell és més intens que les matinades d'un any sencer, o per casualitat em cauen les coses de les mans simplement perquè no les agafo prou bé.

De vegades, força literalment però també de manera literària, em torno relativament boja, amb una bogeria d'aquelles que surten als llibres i que tothom troba maques, i pensa amb admiració "oh, diuen que els genis són bojos". M'embruto les mans amb pintura que no veig, i les finestres esclafen els vidres; llavors tot és pols, tot és sorra i quitrà, alguna corba infinita de l'espai forma de cop un angle recte i la continuïtat del temps queda interrompuda més enllà de l'infinit. I és com si tingués son però alhora em desperto, obro els ulls amb una força que no és l'habitual, i aleshores, aleshores ja no sé què més dir per explicar-ho, només que m'aturo i els nervis se'm desvetllen per maleir i desafiar tanta fressa, tantes llums, per acceptar i comprendre amb sang renovada el moviment histèric de la lluna esverada, el so de les busques del rellotge, la fosca claror de l'ambigüitat...