Festes de Maig

Sé que no he nascut aquí però de vegades és com si fos casa meva.

I aquí, al costat de la via (jo que no sóc dona de trens, o potser sí), hi ha aigua i foc, un dimoni de mentida i consignes que no em fan gaire el pes. Mirem el cel com canvia de colors, la música que fa transicions poc dissimulades i que és la mateixa de cada any; però en el fons ens és igual, així és més acollidor, més com sempre. I m'agraden les llumetes dels vaixells en la distància, les flames que s'enlairen de mica en mica i van menjant-se la fusta, l'infern en miniatura, el dimoni que es va fonent i la fusta que cau i només deixa dempeus l'esquelet. L'última bafarada sanguinolenta que se'l menja del tot, les espurnes que s'enduu el vent i les brases tossudes que encara cremaran una bona estona, fins que tothom hagi fugit del lloc del crim, fins que no quedin mocadors verds, fins que la tele deixi de gravar.

I, you know, demà veurem Manel i serà ben a la vora del mar i del record d'una ciutat romana.